En cerca de la clau perduda

En cerca dela clau perduda

Hi havia una vegada un nin anomenat Carles. Les vacacions de Pasqua ja havien començat al seu col·legi i només li havien posat una cosa de deures, la qual era llegir un llibre i fer un resum. En Carles no sabia que fer perquè el que més odiava era llegir.

Al dia següent, la mare el va dur a una biblioteca a elegir un llibre per fer els deures que li havien encomanat. Per en Carles anar allà era el seu pitjor malson. La mare li va demanar: de què vols llegir el llibre, de ciència ficció, d’aventures...?. En Carles s’ho va pensar i…: el vull llegir d’aventures, va dir en to avorrit. Tot dos varen anar cap a la secció de llibres d’aventures. En Carles va cercar i cercar però només va veure un llibre que li tingués bona pinta, aquest es deia “En cerca de la clau perduda”. Ell li va dir a la mare: vull aquest llibre! La mare el va agafar que i va anar a la bibliotecària per fer la reserva de préstec.

Ja només quedaven cinc dies de vacacions i en Carles no havia començat a llegir el llibre. Uns cinc minuts després la mare el va cridar i li va dir: avui no sortiràs de casa fins que no hagis llegit al manco vint pàgines del llibre. En Carles es va anar a la seva habitació i va agafar el llibre. Quan ja estava apunt de començar a llegir, va dir: quina mandra!Va passar una estona i en Carles va tornar a agafar el llibre, i aquesta vegada va dir: ara si que el començaré a llegir! Va agafar-ho  i… deia així: Fa 200 anys hi havia un pirata que es deia Manel, tots el coneixien com “Peusgrans” perquè ell i la seva família sempre havien duituna talla de sabata enorme. En Peusgrans ja havia complit els 30 anys. Aquesta era la edat on ja podies sortir a navegar a la cerca de tresors. Un dia quan anava a casa del seu pare, pel camí va veure una cosa que volava, pareix un mapa! Va dir en to alegre. En Peusgrans va anar correns darrerad’alló, el va agafar i... sí, era un mapa. Va seguir el seu recorregut, per ensenyar-li el que havia trobat. El seu pare li va començar a parlar sobre tresor i li deia: aquest tresor du a dins una clau que condueix a un lloc que ningú coneix, casi tota la teva família ha intentat cercar-lo però mai ningú l’ha trobat. Després d’escoltar la història que li havia contat el seu pare, en Peusgrans va decidir que la setmana que bé sortiria “en cerca de la clau perduda”.

Carles, a sopar! Va cridar la mare. Ell no s’havia adonat que havia estat llegint tota la tarda. Va anar a sopar i li va contar a la mare tot el que havia llegit avui. Ell va acabar el que tenia al plat i es va anar cap al llit intrigat per si demà en Peusgrans, el protagonista del llibre, trobava el  tresor.

Al dia següent en Carleses va aixecar, va  berenar a tota velocitat i se’n va anar a fer els encàrrecs que li havia encomanat la seva mare. Primer de tot havia d’anar al supermercat a comprar llet i patates. Quan ja era allà es va trobar al seu company de classe Daniel. En Carles li va començar a parlar sobre el llibre que s’estava llegit, el mateix que va fer en Daniel. Una estona després es van acomiadar i en Carles va continuar amb els seus encàrrecs. Ja havia acabat de comprar, ara només li quedava anar a la peixateria. Va comprar tot el que necessitava a tota velocitat i va tornar a ca seva a continuar de llegir el llibre. Li va donar tot a la mare i va pujar a l’habitació, es va tombar al llit, va agafar el llibre i deia així: ja només quedaven tres dies per anar en cerca del tresor i en Peusgrans no feia una altra cosa que preparar-se, ja que era la primera vegada que anava en cerca d’un.

Havia arribat el dia de partir i en Peusgrans, tot nerviós, va agafar el mapa i va pujar al vaixell per anar cap a l’Illa del Plàtans. Li deien així perquè hi havia molts de plàtans. A ell només hi havia una cosa a la que tenia por,  les tempestes. Li quedaven  tres dies per arribar a l’illa i en Peusgrans cada vegada estava més nirviós per saber on conduïa aquella clau que mai ningú havia trobat. Estaven a una hora de l’Illa dels Plàtans, quan varen cridar: s’acosta una tempesta! El pirata es va començar a posar tan nerviós que se’n va anar al la bodega i es va quedar allà fins que varen tornar a cridar: terra a la vista!

A la fi varen arribar a l’illa. Vabaixar del vaixell i va veure el que deia el mapa: cinquanta passes cap a la dreta, trenta rectes, seixanta cap a l’esquerra.  Després de dues hores caminant, en Peusgrans ja no podia més, però va ferun esforç i va continuar. El mapa seguia així: quan ja has fet les seixanta passes cap a l’esquerra trobaràs una palmera que només te una fulla, d’aquí has de fer set passes cap a davant i finalment dues passes cap enrere a peu coix, i trobaràs una creu de color blau.Allà està enterrat el tresor. Ara, en Peusgrans ja sabia perquè mai ningú havia aconseguit trobar el tresor, així doncs ell va prometre que ho aconseguiria. Va agafar una pala que duia i va començar a cavar, el temps passava i passava però en Peusgrans no trobava res. Després de dues hores cercant el va trobar, el va treure del forat i... es va donar conta que no tenia la clau per obrir-lo. Va mirar el mapa a veure si deia a on estava  la clau, i sí ho deia, estava a la palmera que tenien al seu costat. En Peusgrans tot cansat va fer un últim esforç i va pujar la palmera, va agafar la clau, va tornar a baixar i va obrir el tresor. A dins estava la clau i una nota que deia així: ara ja has trobat la clau que condueix a l’antiga casa de Barbalila, ves allà i trobaràs el major tresor que hagis trobat mai. Ell va girar el mapa i va seguir el camí, fins arribar a l’antiga casa de Barbalila. Va obrir la porta i tot era or, collars d’or, monedes d’or, fins i tot una pilota d’or. En Peusgransva escoltar un renou i es va espantar. Una estona després va sentir una veu que deia: soc l’esperit d’en Barbalila i tu has trobat aquest tresor per això te’n pots dur el que vulguis. Enhorabona! En Peusgrans, tot espantat, va agafar tot el que va poder i va tornar corrent al vaixell.

Quan ja estaven apunt d’arribar al seu poble, que es diu Molins, hi va haver una altra tempesta. En Peusgrans es va tornar a la bodega fins que passés, però dos mariners que anaven amb ell varen caure a la mar i varen morir. Unes hores després varen arribar al seu poble i va repartir el tresor entre tots els habitants. Pels dos mariners que varen morir a la tempesta, li va comprar les flors més guapes que hi havia. Així doncs, en Peusgrans havia trobat el tresor que mai ningú de la seva família havia trobat.

En Carles ja s’havia acabat de llegir el llibre  i li havia encantat. Va fer el resum i li van quedar tots els altres dies per jugar amb els seus amics. Des d’aquella vegada a en Carles li va encantar llegir.