Concurs de Relats

El vaixell de les notes

Era una tarda assolellada. Anava a entrenar al camp de bàsquet, avui és el centenari del meu club. L'endemà teníem un partit molt important. Vaig entrar a la pista i em vaig donar conta de què allò no era el que volia fer, volia ser diferent i anar a llocs allà on mai hi hagués anat ningú. Aquest somni era molt difícil que es fes realitat, però aquell dia va passar una cosa que ho canvià tot.

Quan anava a explicar a les meves companyes que no volia seguir jugant, em vaig adonar d'una cosa, no hi havia ningú. Estava tota sola en un silenci inquiet. Vaig sortir fora del pavelló i em vaig endur una sorpresa. L'edifici estava envoltat d'aigua. No sabia què fer, volia tornar a entrar al pavelló però ja no hi era. Estava en una illa sense saber que fer i quan ja anava a abandonar tota esperança, vaig veure a l'horitzó un vaixell. Era petit i vell, però surava. Vaig nedar cap a ell tot el ràpid que vaig poder.

Quan vaig arribar al vaixell, estava buit. Vaig posar les veles i vaig navegar fins que es va fer de nit. Vaig posar l'àncora i vaig ficar-me dins la cabina. Allà hi havia un llibre que posava: «Aquest vaixell només apareix quan algú necessita ajuda i només navega quan aquella persona s'adona que necessita ajuda». Em vaig quedar sorpresa, allò significava que necessitava ajuda, però, per què? Allò no ho vaig saber fins a l'endemà quan al vespre vaig tornar a entrar a la cabina. Allà on el vespre passat hi havia hagut aquella nota n'hi havia una altra que deia: «Res tornarà a la realitat fins que el tripulant d'aquesta nau hagi raonat totes les notes que hi haurà cada nit, i no s'acabaran les notes fins que el nostre tripulant no les necessiti». Així varen anar passant els dies, una nota darrera l'altra, cada vegada entenent el significat, però no trobava relació entre elles fins que 29 notes després ho vaig veure tot clar. Això era el que deia la nota que em va fer obrir els ulls: «Aquesta nota no va dirigida a tu, tripulant, sinó a aquelles persones que no són feliços amb el que fan, a aquelles persones que fan les coses per obligació o per no defraudar als altres. La vida no és vida sense amor, i l'amor no és amor si no ets feliç en cada moment del dia. Has de fer el que t'agrada, el que desitges fer en cada moment, i amb aquesta il·lusió has d'afrontar tots els moments de la teva vida». Allà ho vaig entendre tot.
Al dia següent em vaig despertar a casa meva, era hora d'anar a entrenar. Vaig entrar al pavelló i estava segura de què el que anava a fer era el correcte, una sensació que no vaig tenir el dia que ho volia fer. Quan ja recollia les meves coses de la taquilla, vaig veure una nota al fons, la nota nombre 30 que deia: «Quan alguna cosa, bona o dolenta, pareix no tenir fi és quan s'acaba».